The present document can't read!
Please download to view
All materials on our website are shared by users. If you have any questions about copyright issues, please report us to resolve them. We are always happy to assist you.
...

Enmi No Hi Hares

by davall

on

Report

Category:

Documents

Download: 0

Comment: 0

212

views

Comments

Description

en mi no hi ha res
Download Enmi No Hi Hares

Transcript

  • 8 2014 B I B L I O T E C A D E L N Ú V O L EN MI NO HI HA RES Sebastià Perelló P U N T D E L L I B R E · W W W. N U VO L . C O M
  • En mi no hi ha res SEBASTIÀ PERELLÓ Biblioteca del Núvol, 8
  • Primera edició: maig de 2014 © Sebastià Perelló, 2014 D’aquesta edició: Biblioteca del Núvol Carrer Provença 356 1r 1a 08037 Barcelona www.nuvol.com @nuvol_com Maquetació: Mercè Roig
  • Sumari Cercar on no n’hi ha 5 De mà de mestre 15 Obrir la gana 41
  • Cercar on no n’hi ha
  • Ne suis-je pas un faux accord Baudelaire
  • Cercar on no n’hi ha 7 En mi no hi ha res definitiu, escrivia Kafka al seu diari. I aques- ta mateixa indeterminació ronda qualsevol afany de voler dir allò que és una novel·la. Textos que viuen l’aventura extraordi- nària de preferir-se una altra cosa en el precís moment que creus haver-los glapit. La novel·la ha estat sempre un espai mu- tant que sura en les estrebades entre la fractura i la transferèn- cia, l’afany de ser llegat i deixa. Viu en la incomoditat perma- nent del capgirell, perquè desmantellar-se és la seva manera de sobreviure i refer-se en la seva mateixa evacuació. I en la plura- litat que suposa reinventar-se, assajar-se, i fins i tot desdir-se al cel ras d’una fragilitat permanent. Desfer-se en la dissidència i la precarietat de revenir en la variació més evanescent dels temps fluids que corren. Ara i sempre d’altra banda. I si això ens ha de servir de mirador sobre el panorama de la narrativa contempo- rània que s’escriu en el marc de xarxes i audiències electròni- ques, de precariats socials i culturals diversos, resistències alter- mundistes, i que prova de dir la immediatesa del present no ha de costar gaire justificar que aquí tractarem les darreres novel- les de Josep Maria Fonalleras i de Biel Mesquida. Perquè escriuen al bell mig d’adéus permanents a la literatu- ra, de desencants i de devaluacions i discursos estètics que cele- bren el seu final, o li atorguen un espai cada vegada més exigu i subaltern, i derives electròniques i hipermediàtiques, o també l’a cu sen de solipsisme i autocomplot. Perquè compareixen com
  • sebastià perelló 8 a reservoris de perplexitat al bell mig d’aquest cafarnaüm, en els espais difusos i inestables de les arts i les literatures, on ningú sembla saber quin és el paper de l’auca que li ha tocat en aques- ta selva literària, que uns volen mantenir com a santuari de l’exigència, i d’altres proven de condemnar-la a la marginalitat de les audiències mundialitzades que celebren els fast books. Perquè han fet niu en la paradoxa de ser una literatura més enllà i tot de voler ser allò que li reclamen tant les cassandres que canten les seves extincions com els nostàlgics que esperen els seus renaixements després de les acaballes. Han covat uns textos nials que s’han escrit en aquestes fronteres amb la intenció de travessar-les, deixar-les enrere i reencarnar-se en l’ànsia de ser l’avidesa de dir, no l’espasa i la paret, sinó el perill, sempre tràns- fugues. Fins i tot de la seva pròpia solidesa confortable de tenir una obra feta, en una permanent descalcificació de la pròpia escriptura que els descarrera, i els aboca a una literatura que fa l’ullastre esbrancat sense xarxa. Allò que d’altra banda sempre ha fet la gran literatura. També quan prenen portal i diuen adéu a tot això i es reinventen una altra vida. Perquè són aquesta fam de viratge incessant, la golafreria de fer obra, i no parlam preci- sament de grafomania. Perquè són escriptors que ara i aquí han decidit girar el seu obrador damunt davall. En la inquietud de la seva escriptura podem veure-hi alguns trets, tot i les seves diferències, que decididament podem rela- cionar amb les interrogacions més astutes que ens llança la lite- ratura en aquest inici de segle i enmig d’un canvi de paradigma cultural, aquesta nova galàxia de textualitats que ens fa perdre a tots les maneres, cosa, d’altra banda, que ha fet sempre la lletra que, segons Kafka, s’escriu contra la frontera. I la primera cosa que hi sé veure és un gust per l’escriptura que prova de treure’s el perfil en aquell desig de fer quan un ja cerca n’être plus seul maître de son texte, tal com suggeria Pinget, sense deixar alhora
  • Cercar on no n’hi ha 9 de fer teixit verbal que es conformi en orfebreria i filigrana. Una literatura proliferant que fa trama amb la paradoxa d’una arti- culació textual que cerca la pròpia inestabilitat en la fragmenta- ció i el muntatge per tal de deixar marques de les identitats fluï- des del present i fer memòria, com el camí marcat a l’aigua per l’acció del timó. Lluny de qualsevol ànsia d’absolut, és una es- criptura que es conforma en una certa orfenesa i esdevé un art de la solitud. D’aquí que en la seva disposició, s’hi produeix un treball intens d’assimilació i transfiguració intertextual i una reflexivitat movedissa, perquè es tracta d’artefactes especulars sobre la mateixa escriptura, en què el saber esdevé objecte de fabulació, i ens posen davant els ulls, en plena crisi, el somni de les humanitats de Flaubert. I això en uns textos que, si hi pares esment, no deixen de ser romans sur rien. Perquè tots dos escriuen des del desconcert i no des de les formes estabilitzades de la literatura més confortable i senten, a més, una certa atracció cap al fet d’escriure com si fos un comen- çament. Mesquida teatralitza, irònic, un retorn rococó a la ca- verna, una cova artitzada lluny d’aquelles propostes que s’enfi- ten en la recerca d’una visceralitat que expectora essencialismes atàvics i passions extremes. Fonalleres busseja fins al text que ha quedat sense escriure i, en un joc autoficcional, dessacralitiza la figura de l’escriptor per tal d’oferir l’artifici d’una vida minús- cula imaginària. En definitiva, narradors sempre problemàtics i artefactes narratius peregrins que ens ofereixen siluetes fràgils del present, sense caure en la virulència de les desafec cions transgressives de pa amb fonteta o en l’escàndol insuls de tene- bres que s’ofereixen, precisament, des de les institucions més sòlides o des dels narcissismes de l’insòlit. Novel·les que defugen l’èpica, sense herois, sense epopeia, sense tragèdia, sempre epi- sòdiques. Fonalleras juga en la frontera entre realitat i ficció i Mesquida s’exposa teatral i digressiu en una intimitat bouclée
  • sebastià perelló 10 que desfà les formes més banals i insípides de versemblança. És en la desaparició i en la multiplicació on troben l’agre en què fan créixer i evacuar qualsevol forma edulcorada de veritat que no- més serveix d’emplastre per tal de no airejar el trau que ha de deixar obert qualsevol proposta narrativa agosarada. És per tot això que en aquests textos podem sentir una latèn- cia sobre l’esdevenidor de la novel·la. I la seva proesa és una es- criptura des de la pèrdua, en el punt de risc en què tot s’esfon- dra i, alhora, de les deixalles, de l’esclatada, en treuen noves formes de configuració. En aquests mosaics, en aquesta discon- tinuïtat extensible, en els seus desbordaments de la ficció, en les llacunes, en la seva forma de conformar-se en aliatges de discur- sos que cerquen la mal·leabilitat extrema, nuen allò que ja s’ha anomenat l’estètica del final de la literatura amb la renovació. Es tracta de dispositius, sempre són provatures, que fan dels seus textos un veritable laboratori de la prosa actual. Arrisquen la seva pròpia trajectòria narrativa, cremen vaixells en aquesta autofabulació, i no és amb el desig de fer la contrària, des de la pretensió d’ocupar davanteres, sinó de trescar en l’atròfia, fur- gar en l’invers, esquivar-se amb la intenció d’accedir a les figures difuses de la contemporaneïtat, a la gramàtica fluent del món i alhora deixar sentir una veu resistent i apòstata de la literatura en un context hipermediàtic. Sense queixes, sense nostàlgies de les figures majúscules de l’autoria inflada, des del voraviu de l’es- criptura que assumeix la posició del bandejat i en sap treure profit, perquè entén que només des del marge de qui ja no reco- neix ni centres ni perifèries podem dir la glocalització que ens satura i ens sutura el present. I entén la novel·la com a lieu pen- sant, i un espai privilegiat per a l’estupefacció davant els dies que passen. Des de l’hesitació, no des de la pitrera bombada de l’arro- gància que traspuen els fanfarrons literaris que s’han de menjar el món. És per aquesta raó que del desconcert, en fan un motor
  • Cercar on no n’hi ha 11 essencial de la seva narrativa bellugadissa que allibera ambigüi- tat i incongruències, i que en la seva fragilitat incontinent diu la palpitació del temps. Sense amonestar ningú, sense increpar, però sempre inconvenients. Reinventar-se en la deriva, incòmo- des, maliciosos, espellucar en la tradició i alhora saber que cal emancipar-se sobretot d’allò més íntim, de la seva pròpia obra, i de posicions autorials i controls narratius de tradició romànti- ca, sense insinuar, ans al contrari, que volen desfer-se de la bi- blio teca, ni vincular-se a projectes programàtics de postavant- guardes posthumanes sublims i altres herbes. Escriuen des de l’impasse, amb sordines diverses i tracta- ments lúdics que, en la tradició del barroc, fan servir la distorsió i les quimeres referencials. Treballen l’anvers i el revers, i sense vergonya mostren els cosits i els descosits dels textos, juguen amb les complicitats entre autoria, narració i lectura i exposen, impúdics, el seu obrador. Davant la pretensió de textos ben tra- vats i corpulents o davant els virtuosos de la trama i el cosit ben fet de l’ànsia èpica, ells proposen les puntades a la vista, la nota- ció marginal, alcen els cortinatges i mostren allò, ce machin, o t’assenyalen la draperia i els domassos, i en els plecs, els regrui- xos i els reganyols regurgiten, refinats, la seva rèplica a la fal- làcia, la podridura i la corruptela. La literatura és corcó, desemmascara el centelleig de confor- mitat que cerquen els poders, desancora els monuments, i amb aquest afany Fonalleras i Mesquida fan servir el fragment i la in- completitud. Climent s’ofereix en retalls i Llefre de tu neda en el puntillisme i l’espiral. Es deixen emportar per l’el·lipsi, la multi- plicació de perspectives i trajectòries i rebutgen la intriga i la trama que en molts de textos contemporanis ja no és un fil sinó una cordeta. Suspenen el desig de controlar el Sentit de la nar- ració, eliminen la càrrega explicativa i didàctica de la literatura que «s’acosta» al lector i ja llegeix al seu lloc, amb l’excusa de
  • sebastià perelló 12 voler ser entenedora i propera. Fan una obra que troba el plaer en la temptativa i la fluctuació i no en la proposta ferma d’una paràfrasi del món, s’allunyen de les poètiques viscerals que s’acosten a la realitat amb la vehemència apassionada del lleó que ronda una gasela. Depredació disfressada d’emotivitat i apassionament. No cerquen la solidesa, sinó envestir la cosa es- pessa que es conforma en temps i llavor i els seus relats ja són això: pòsits en suspensió que pretenen dir la urgència fugaç del present. Aquesta és la seva proximitat. Perquè saben que escriu- re també és fer la silueta de noves posicions de lectura. Sense repòs, arborescents, sempre desajustant. Literatura que, tal com recomanava Montaigne, renverse en soi. L’escriptor com a cercador incombustible en les cares ocul- tes de la lletra. Michaux deia que escriure era skier au fond d’un puits, i és en les aigües fosques de la seva pròpia pràctica literària on han anat a cercar noves vies, les camades difícils de la seva obra. Ja ho deia Nietzsche, qualsevol començament és un perill. I és en aquesta bifurcació permanent d’ells mateixos en què aprenen quina és la passa que ve després. El mite que cal retreu- re és Argos, tal com compareix al Criticón de Gracián: ojos en los ojos para mirar como miran: ojos y más ojos y reojos procurando ser Elmirante. No treure l’ull de l’obrador i escriure per tal de saber com escriuen. Tal com deia Blanchot, pour écrire, il faut dejà écrire. I que l’obra feta sigui un mirall, però no exactament el que proposava Stendhal, sinó un mirall remolí, que raja. En aquesta desfeta, en la confrontació constant amb la mort i la des- articulació, en les figuracions del fracàs i el malencert, en la prò- pia estrangeria, des de la cosa poca, en la solitud proven d’ins- criure’s en l’eventualitat més contemporània. Agamben assenyala que contemporaneo è chi riceve in pieno viso il fascio di tenebra proveniente dal suo tempo. I afegeix: è davvero contemporaneo chi non coincide perfettamente col suo
  • Cercar on no n’hi ha 13 tempo né si adegua alle sue pretese ed è perciò, in questo senso, inattuale; ma, proprio attraverso questo scarto e questo anacronis- mo, egli è capace più degli altri di percepire e afferrare il suo tem- po. Aquesta lucidesa, el desarrelament, permet fer ressonar aquest temps en la plasticitat dels textos de Fonalleras i Mesqui- da, que beuen sense assedegar-se en formes que provenen de les coses viscudes, de l’autobiografia impersonal així com l’entén Ernaux, dels ecos de l’escriptura i de la seva tasca a la premsa, el diari íntim, les notes, el reportatge. En definitiva, s’amaren en la porositat genèrica per tal de presentar els seus textos des d’una modèstia, una nuesa, que contrasta amb la jactància d’alguns textos vigorosos que volen posar cara a la literatura catalana del segle xxi. L’excitació nerviosa de la prosa de Fonalleras, que sot- ja la pròpia tradició creadora, l’estranyesa de la veu de Mesqui- da capaç de replicar, discordant des de l’excés, la seducció de la llengua que se l’endú i que habitualment li han encolomat, són les estratègies narratives i estilístiques que els ha permès perfilar aquesta immediatesa del present i alhora glapir allò que ens fuig i que ens interroga. Tot això des de les marques que deixen els esvaniments que ens retallen en el panorama actual. Perquè allò que assenyalam com ara i aquí també són les coses que s’han esfumat, les llacunes i els eclipsis. Es tracta de dues novel·les sempre inacabades, i no podria esser d’altra manera, sobre la pèrdua, llocs on només podem tornar a través de la literatura. Llefre de tu diu la tasca erosiva del desig, i Climent en treu d’on no n’hi ha, d’allò que va ser i no. Per aquest motiu treballen la brevitas, allò que Michon ha definit com l’épure du roman, son mimimum vital. També per això són novel·les cerebrals davant l’afany de trama de les novel·les èpiques que fan cànon. I es pre- senten com una tasca de reciclatge i de reescriptura en una au- tèntica exhibició d’exercici ficcional. Textos de fantasia, lírics, on la fam de saber és essencial, perquè es tracta de veritables
  • sebastià perelló 14 romans lettrés i alhora una exquisita paròdia de l’erudició. Prosa que expel·leix el vent rebolcat dels dies que passen i desaparei- xen, i que guarden la memòria com és guarden les distàncies. Han sabut dir l’imprevist que no té espera d’avui mateix, l’aire del temps, i han deixat escrita aquesta ànsia tossuda i sempre terminal de transmissió que convoca la literatura. La que cerca, precisament, on no n’hi ha.
  • De mà de mestre. A les palpentes, en el blanc neguit de nostra tela
  • A mere mass of incoherent scatches and daubs Henry James Ainsi, écrire qu’on voudrait écrire, c’est déjà écrire. Ecrire qu’on ne peut écrire, c’est encore écrire. Une façon comme une autre d’opérer le renversement qui est à l’origine de tant d’audacieuses entreprises : faire du périphérique le centre, de l’accessoire l’essentiel et de la pierre de rebut la clé de voûte. Marcel Bénabou Répeter je suis mort. Robert Pinget
  • De mà de mestre 17 Allò semblava que havia d’anar a parar a un llibre. Però en aques- ta novel·la, Climent, tot i la seva aparent estabilitat documental, no llegireu res del que, d’altra banda, ningú no vos ha promès: aquelles notes, els esbossos, els fragments i els apunts d’un es- criptor menjussat per l’eixorquia creativa. Res, o quasi res, d’a- questa escuma evanescent. Però passareu els ulls per la lletra que en diu la sostracció. Perquè la novel·la deixa a la vista aquest silenci. S’hi inscriu aquest callar. S’hi xifra una mancança. Allò que es perd en la transcripció, que apuntava Barthes. I una àn- sia: que un acaba escrivint tal com prova de dir la mort. Per allò que queda. No debades solem parlar de restes mortals. No deba- des podem citar el mateix autor en aquest sentit: La mort il·lumina l’art. L’art evoca una experiència extrema que desembo- ca en un delta tranquil. Al·luvions en una embocadura. Però no cal oblidar que els sediments provenen d’una inundació, d’al- guna cosa que s’ha desbordat, tumultuosa. I és com si l’escrip- tura reflexiva de Fonalleras volgués topar i anar en contra d’ella mateixa, fascinada per l’esterilitat. Com si sempre hi tornàs. I sempre hi tornàs. Un cop i un altre, per tal de sortir-se’n. Perquè la literatura, al cap i la fi, preserva de la mort. O això volem creure. I llegireu. Sí. Totes altres coses. I l’acabareu. Però ja diuen que un llibre ni comença ni acaba. Si de cas, fa semblant de fer- ho. I fingeix, sempre parcial, sempre inacabat. Només aquesta efervescència dels preparatius. Coses que s’encaminen a una rea-
  • sebastià perelló 18 lització pròxima. O no. I el text és sempre un reservori. I un instrument hipotètic, fascination des possibles. Sense deixar de ser una novel·la, i literatura. Sí, això tan vell, tan demodé, out- fashioned, en temps d’interconnexió de xarxes. I en una època en què, de la recusació i del refús, se n’ha fet un art, que ja recla- mava Paul Valéry. Escrivim i llegim enmig d’allò que s’ha deixat estar. Entre suïcides del talent que no han deixat passar res per alt, que no han volgut negligir res de res, i s’han precipitat en la seva obra armats fins a les dents, no com reclamaven els mes- tres, sense tanta reflexió, i sense aquesta debilitat de voler rabe- jar-se en les dificultats en lloc de vèncer-les. I és clar, nedam entre escriptors sense obra i entre obres sense acabar. L’enemic de Pinget sempre ronda. Perquè un escriptor és sempre un apre- nent que prova d’acabar una novel·la, un text impossible. Massa ciència, deien els que ja són antics, talment com la ignorància, arriba a una negació. I aquesta escriptura flotant prova de fer el cap viu entre la palpitació, el batec i l’estupor immòbil. La vida i la mort combaten en cada detall. Mais tôt ou tard, il s’apercevra qu’il n’y a rien sur sa toile. No hi ha res sobre la tela. A manera de fils entrellaçats o de peces que cerquen l’encaix i l’esqueix, o volen conformar-se en sedàs, que deixa passar la claror, i més i tot. O un garbell, on separar la pols del gra, sí, i on aprenem indefectiblement que som éssers foradats. Ja ho deia Mallarmé: ratats, ho som tots. Una tela, un teixit, un text. I una tessitura. Escriure també és remenar i enre- dar-se amb tot allò que passa per malla i quasi no es deixa aga- far. Coses entreteixides que conformen una xarxa, amb una car- cassa atrotinada i aquelles nuances indécises de què parlava Balzac. Trama i ordit, sense faltar-hi res. Això: cap cosa. Això i no res, tot és u. Aquest embolic, una andròmina, una qüestió intricada, i allà on no n’hi ha, resulta que sí, que és precisament on has de cercar. No hi ha res sobre la tela. I ningú no hi furete-
  • De mà de mestre 19 ja per tal d’esbrinar allò que hi ha davall. Però ja ho sabem: allà on n’hi ha hagut, sempre n’hi queda. I un dia has d’acabar amb aquesta tortura. Arrencar-ne alguna cosa, cap al desllorigament, retòrcer la tela sobre ella mateixa fins a la desfiguració i, des del desfici, girar i girar, fins a la conjuntura, perquè és en la distor- sió on, en una mena d’art de la perspectiva secreta, de l’anamor- fosi, hem de saber veure l’obliqüitat del món. Som davant un text i hi cercam el món i la bolla. I un text, diuen, és un mur de tinta, quan l’art d’escriure deu consistir a aixecar-lo i alhora mi- nar-lo perquè l’afany és fer comparèixer tot un univers, el segle i la vida que batega, la palpitació del temps. I fer un déu o un cadàver. Diu Lichtenberg: hem de pensar que tot té una causa, tal- ment com l’aranya teixeix la seva tela per tal de caçar mosques, molt abans de saber que existeixen mosques. Una tela capaç de deixar passar allò que ha de sedassar i de retenir el que importa. No hi tenc res sobre la tela, diu aquell. I de sobte, aprenem que fins i tot hi ha coses que no s’escriuen, o no es pinten, i tanma- teix sabem ben segur que hi són. Un chef-d’oeuvre inconnu. Un estudi filosòfic, tal com deia el mestre. I un conte fantàstic, un conte de fantasmes, quimeres i aparicions. Precisament això: mostrar, fins i tot provar de dir allò que no hi ha. Aquell nescio quid, el je ne sais quoi, aquest no-res. Però era el que havíem d’aprendre: mais ce rien est tout. I és també una poètica que pro- va de dir aquest no-res, de dir-se des de la desfeta. L’art de desfer, des de la descreació més fàustica. I no sona Gounod, sinó Al di la, de Luciano Tajoli. Aquí, i no són bromes, s’hi juguen d’un cop el desig amorós i l’art, l’art d’escriure. Des de la normalitat esfereï- dora, des de l’excentricitat, quan els extrems s’han tocat, i de sobte la literatura esdevé un instrument de precisió, i allò que estira lès ànimes buides que senten aquella dolçor d’esser febles, que es proven en l’extenuació, en la inanició del malguany, del
  • sebastià perelló 20 malencert, del naufragi. Cocteau ja afirmava que le génie est l’extrême pointe du sens practique. Esguerrar-se per tal d’encer- tar-la, fer-se malbé per tal d’entrenar-se en el deteriorament, i sentir aquell soroll de cosa que es trenca. Allò que és tan mal de glapir. I tot plegat sembla un col·loqui del taller, de l’obrador. Perquè en un sentit, Climent sembla que s’escriu en la tradició dels Künstleroman, de la novel·la d’artista, i no hi fa res que aquí la silueta aperduada sigui un escriptor. I el desig amorós es tru- nyella obscurament en el text de Fonalleras amb el tema clàssic de l’artiste et son model. L’escriptor devorat per la seva pròpia obra. I aquí rau la seva vena eròtica, subterrània, que amara tot el text i la figura que s’escarrassa en l’escriptura i perd els papers entre la realitat i la ficció. Tal com diu Montaigne, el text fa l’es- criptor i viceversa. I en la mateixa evanescència del text podem llegir aquesta suspicàcia de voler saber què és un autor i com és la seva relació amb l’obra, en aquesta mena de doble fictici d’un autor que ens vol posar al seu lloc i ens fa còmplices de la seva creació des de les coulisses de la ficció. Ficcionalitzar l’au- toria i l’acte de fabulació. I tanmateix no sabem que llegim. Però rodam en aquesta desolació dels papers i dels apunts, la natura tangible de la calaixera, ce machin, tot i que no podrem ficar-hi el nas. És quan se’ns fa més present la literatura de Na- bòkov, pels seus personatges escriptors i per la omnipresència de la mort en la seva literatura. I tenim quasi una certesa: un narrador ha d’escriure si vol existir. I aquí no escriu. O sí? En aquesta hesitació també fa ganes de llegir Climent en compa- nyia de Robert Pinget i el seu livre a faire. I no hi ha més remei, s’imposa la transferència i el desplaça- ment. Cercar una mena de fals exili, defugir la familiaritat, esser extern, sortir de mare per tal de crear la pertorbació suficient que el desencalli. Defugir el domicili, prendre portal, cercar la marginalitat creativa, els aires de dissidència, deixau-me exage-
  • De mà de mestre 21 rar, i fer servir mots de Kristeva que no escauen aquí, però que en el fingiment troben la seva pròpia veritat: no s’escriu res sen- se algun exili. Per això cal anar a Roma. I fer el turista. Stendhal, i no cal dir que ara havia de comparèixer, afirma- va que el viatge és comme une métamorphose imitée de soi, la découverte d’une identité inconnue. Aquesta transformació. Així, hors soi. Però a Roma. No és que sigui un lloc on desarre- lar-se, però ja fa el seu paper. Un lloc de pas on, a més, mig món creu estar-hi com a casa. Però no passa de casa pairal, on ja només hi fas estades breus, on un sempre ja és resident provisi- onal. Un lloc per a l’escriptura. Quan és precisament l’escriptu- ra allò que ha esdevingut una terra estranya cap a on tens les intencions d’anar a parar. A Roma. Amb un armari. L’emba- lum, la baluerna, la cosa, la nosa, que diu en català la importàn- cia de l’arxiu en la creació contemporània. El nostre mal d’ar- xiu. Desplaçar-se amb un armari a la guixa del món, ara per ara, pot conformar-se com una manera de descentrar-se, fer l’excèntric, l’extravagant, dir i fer des dels marges, precisament, al melic del món, on porten tots els camins. Així, de manera elusiva, com qui fa el turista estrafolari. I l’excentricitat té una llarga tradició humanista, de la irrisió de Rabelais a la follia d’Erasme, de la hilaritat que provoca la mateixa distorsió i el capgirament a la retòrica de la deriva i la desviació de la parò- dia. Som a Roma i en un itinerari que, fet a corre-cuita, podria passar per una versió insòlita del viatge a Itàlia, en una mena de simulacre o de facècia del Grand Tour. I en un joc de miralls on les escenes semblen més que sabudes, com si la cosa fos entre gent que es coneix molt, i el lector és un que acaba d’arribar i tot s’entela d’alguna cosa estranya. Com si tot fos una cosa d’en- giny, coses vistes i sabudes que compareixen així, laterals, amb aquella densitat al·lusiva de les coses familiars, de la complicitat entre amics. Basta aquesta maniera i Fonolleras és ben capaç de
  • sebastià perelló 22 deixar a la vista, de forma subtil i alhora distant, els moments d’amistat que fan respirable l’esterilitat i el fiasco de la novel·la que no s’escriu, tot i el détour, els indicis i els jocs sobre la variació. I alhora dóna accés a la recomposició de les coses del prota- gonista, en una mena de procés d’acumulació aparent, semblant al calaix de sastre que conforma l’armari, els papers de l’escrip- tor, del protagonista. I alhora que tot sembla estrambòtic, no hi ha res més nor- mal que anar a Roma amb un armari. I amb un hipocondríac. Per ventura és cert que això hauria de ser desficiós, però com més n’hi ha, més cal no perdre la ponderació. Fins i tot quan la comèdia s’emprova retalls de tragèdia i, mira tu, arriben a fer un vestit. Ja no sabem si som al bell mig d’un relat o mostra la cua un assaig. I tot arrenca en facècia, però hi nia la mort. Tampoc no és res de l’altre món, sinó d’aquest, quan la mort fa estralls, sí, però d’altra banda, basta passar davant el mirall cada matí per tal de veure la seva l’obra. Un home s’ha de morir i reclama escriure allò que no surt, a Roma, en una mena de pelegrinatge. Com un que acaba d’arribar i cerca Roma dins Roma, que deia el poeta. I ara és un home que cerca una novel·la en un armari. És per ventura ara que ve a la memòria, i ens surt a camí, Car- lo Emilio Gadda, l’escriptor que no acabava les seves novel·les. Gian franco Contini entenia l’obra literària no com un fet, sinó com un fer-se i és en aquest punt que vull convocar l’autor de Quer pastricciaccio brutto de Via Merulana o de La cognizione del dolore, perquè crec que Gadda ens pot fer entendre millor el text de Fonalleras des de la seva reflexió sobre la possibilitat de per- cebre la realitat i narrar-la, sobre l’ànsia de trunyellar els fils d’un text narratiu i els naufragis en la virtualitat infinita d’allò que trama una novel·la. I l’elasticitat que compareix quan un text té en el seu horitzó aquella perdita di vista del nesso di organicità, l’intreccio, i la cosa escrita sura entre la dilatació i desmenbra-
  • De mà de mestre 23 ment. És quan és possible concebre la calaixera de Climent com a garbuix, embolic, bullit creatiu. L’armari com a pasticciaccio. I com a espai d’exploració narrativa, la novel·la que s’envesteix com a repertori. Gadda encara es projectava sobre l’ànsia de to- talitat i topava amb una difícil conciliació entre allò que ha de tramar un text i allò que és descrivible del món i la bolla. Fona- lleras converteix l’armari, l’andròmina, en farcell i tot i patir la impossibilitat d’anar més enllà, d’acabar, de posar ordre, es llan- ça cap a l’inconegut. La ironia és que un text acabat sembla que sempre és un text pòstum. I l’ha acabat un altre. Tot és tan hipo- tètic i tan apòcrif. A Roma sempre cal triar, i aquí la cosa que ens planteja és una doble visita: o la tradició devuitesca, amb ànsies racionalis- tes, de la Biblioteca Casanatense, o el cementiri de tradició ro- màntica. No en sortim: de l’afany enciclopèdic a l’infinit, de l’armari a l’obra impossible. Amb Keats, Shelley, i amb Gramsci i Passolini. Ja en parlava Flaubert: per què hem d’anar als ce- mentiris, si basta obrir els nostres records i compareixen les tombes? Però la visita aquí és estranya perquè sembla que es tracta de convocar el silenci. O la pretensió és precisament exor- citzar-lo. No deia Proust que un llibre és un gran cementiri, i que en bona part, de les tombes no en poden llegir res més que els noms esborrats? I amb això un ha de provar de dir i de fer l’esforç, profund i ingenu, de refer la vida. Però la mort, diuen els mestres, és el moll de la creació. I aquí és la mort de Climent que es converteix en un text. Diuen que la novel·la és com aixe- car un edifici, i aquí només tenim un armari. Que ja és una ru- ïna. On ne peut édifier que sur des ruines, diuen. Una successió de papers inarticulats, retalls i descosits. I d’aquest patchwork, cal fer-ne una mena de construcció concertada, treballant la sintaxi i reduint la carcassa, l’armadura de la novel·la. Justament a Roma. Un palimpsest. Com si en l’armari es detectàs una lògica profun-
  • sebastià perelló 24 da capaç d’ordenar els elements esparsos. És una mirada enrere que de manera retroactiva treu de la fragmentació aquella cate- dral que sabia veure Proust. L’edifici orgànic, però lluny del ge- gantisme arquitectònic que exhibeixen algunes novel·les contem- porànies. I convocar alhora les seves apories. De la novel·la inacabada a l’obra mestra desconeguda. De l’inventari, de la llista devastada, de la fragilitat, del fet d’escampar les peces, bastir la temptativa d’edificar una ficció. Entre la descomposició i la crei- xença. Fer-se malbé i fermentar. I l’angoixa de la mort al bessó mateix de la construcció. Llegirem fragments a la recerca de l’imant que no serà altra cosa que l’ànsia del relat clos que tanma- teix mostra les sutures, entre Lidl i spleen, llegirem l’amalgama d’aquesta mena de monument portàtil que serà el text en les seves formes nomàdiques de panells mòbils. I sempre, el rosec de l’ape- tència de silenci que s’agleva amb aquella sobresaturació lingüís- tica de què parlaven Blok i Mandelstam. O Brodsky obsedit per l’abolició de l’ordre del món. És per això que el text és textura a la recerca d’una nuesa que treballa sobre la llengua quotidiana, amb els filaments d’or dels mots. Ara l’escriptor ja no és res més que un homme troué que es deixa emportar per aquell riu del silenci de què parlava el poeta. El silenci que s’incorpora a les paraules que escrivim. El text, ne- gre pigallat de blanc, que és com un núvol negre d’estornells, estol, esbart, coses aplegades, la llibertat de les formes contra el control de l’estructura. Escriure ja és això: deixar la petja en allò que escrius de tot quant no escriuràs, allò que quedarà sense dir. I encaixar les peces. La narració ratada d’el·lipsis i fugues que sent l’ànsia de la totalització i és capaç alhora de resistir aquest esperonador que fascina. Dissonant en l’errància. La veu dislo- cada d’un que ja no hi és i que perdura en l’eco d’allò que ha sincopat. Ruptura i desplaçament, sempre sense aturall. Com escrivim? Com els ocells inconscients de l’esbart o amb la mi-
  • De mà de mestre 25 núcia premeditada del gravador? Escriure en els silencis de la tradició, en els intersticis, les esquerdes, al llindar dels talls, els traus i les cicatrius. Provar de fixar vertígens, que diu aquell. Aquest és l’espadat de l’escriptura de Fonolleras. In aebsentia. Sempre escrivim des de la pèrdua, des de la in- suficiència de les provatures i l’esbós. Els ressorts que ens dispa- ren des del text a allò que no s’acaba de dir mai. Els silencis del text. Els diàlegs del text, els seus implícits. Tot això conforma una mena d’armari. Una novel·la sempre amaga, crea el secret de l’armari on s’amuntega el seu embalum (una vanitas, una natura morta, i alhora, emblema de l’abundància). I en el text són visibles les traces d’aquest lloc buit que ressona (fa eco) en tot allò que s’ha dit. Som el buit d’aquestes paraules, diu el poe- ta. Aquesta manera de fer lloc. I saber mentir. Gat i llebre. O ca- llar. No escriure. Les sirenes del silenci, aquelles de què parlava Kafka. I de l’ànsia de dir-ho tot sense ser capaç d’escriure, hom vol extreure una arrel que aferra, una veu, una ficció de presèn- cia, un joc de ventrilòquies que diu més que mai l’evanescència que ens conforma. El text s’alça sòlid sense deixar de ser fràgil. Allò que fa la literatura: treure’n d’on no n’hi ha. De l’escriptor que no escriu, de la seva afonia, embastar la lletra, de la mort com a paisatge, dels decorats més falsos, dels llocs per a fantas- mes fer comparèixer tot un món. De la por a fer malbé, d’aque- lla cosa que no trobes, del dolor, per ventura només en surten notes disperses, trossos, fragments, coses disponibles, pes mort, sense vida, fitxes, títols, mots sense rumb, apunts. Com un dipò- sit de cadàvers, una morgue, una unitat de conservació, un trast, paisatges de la resta. Ja ho saps: et tout le reste est littérature. I és quan sospites que aquest text de Fonolleras té no saps què de comèdia desolada, com una pintura de la insignificança que es- treny el cor. No és el fracàs precisament allò que teixeix el text, o sí, en el sentit més etimològic: soroll de coses que es trenquen.
  • sebastià perelló 26 Com si escriure una novel·la fos això, refer, provar de restaurar una cosa que s’ha trencat, cercar una disposició que pertoqui, compondre. Per açò compon aquest llibre, que deia Llull. Col- locar, fer sentit en aquesta forma d’amuntegar gavell de coses. Disposar, abellir amb la possible falsificació que això comporta: un relat, una novel·la. Adornar i amb això rescabalar una pèr- dua, crear un bon estat amb allò que s’ha espenyat. L’escriptor com a componedor. Perquè l’armari és lletra morta. Un mort. I el disgust, el ma- lestar, la por que genera. En aquest sentit som davant un conte de terror. L’omnipresència de la mort, dels cadàvers, també tei- xeix el text. S’hi afegeix, encara, l’imaginari més contemporani: mai no havíem tengut tants de cadàvers a la vista, a les notícies, a la ficció, al cine, just quan tot això sembla que s’ha organitzat per tal de no entrar en contacte amb els cossos morts. Al llibre hi ha alguna cosa gèlida, no sé què de marbre fred de tanatori. No cal oblidar que el cos mort, l’armari, s’ofereix a les mans d’un professional. L’altre que escriu. A més la novel·la també es con- forma com a recerca, que s’adiu a la perfecció amb la policiarit- zació de l’imaginari col·lectiu davant un cadàver. I s’aferra als detalls, a l’obscenitat literària de mostrar de manera realista l’obrador d’un que vol escriure. Al text s’escriu allò refoulé, amb la matèria, amb les despulles hors-scene, hors-text. Com qui pinta cossos morts. I no cal deixar res. Mostrar-ho tot. Escriure-ho tot. Mostrar l’interior, l’entranya, allò que s’ha d’amagar, deixar a la vista allò que causa fascinació o temor: la literatura és un art de la descomposició i la recomposició. L’obscenitat contra l’ideal, sobre les traces de Baudelaire. Les entranyes de la literatura. Ficció de la ficció. Fer un ús agressiu de la nuesa, desvestir-se, per tal de deixar ben clar que la literatura sempre és insolent, fins i tot quan no ho sembla. Com si ens exposassin a una mena de webcam sobre l’escriptura. Jugar amb la visibilitat i sentir
  • De mà de mestre 27 una remor de fons que prové de la comèdia i d’un humor negre refinadíssim. No cal dir on rau la paradoxa: el text no s’ha es- crit. Aquest no-res. La mort aquí ha esdevingut un personatge sense pal·liatius, com en bona part de la ficció contemporània. Estam exposats a una supercadaverització extrema i això, mira quina casualitat, en un temps en què s’ha tornat a parlar per pa i per sal de la mort de la literatura. I aquí ja no s’exhibeix el relat de la fabricació d’un text, sinó la recomposició d’un que no ha arribat a bon port. Llegim entre el fracàs d’un text que no va ser i l’exposició de la seva recerca, en un viatge cap a l’origen de l’obra, un llibre que ha de venir. Una mena de text atenuat, aproximatiu, d’allò que hauríem pogut llegir si no hagués que- dat pel camí. A França, d’unes obres ( Simon, Pinget, Michon) que diu aquesta irresolució, un titubeig que acaba per donar la forma als textos precisament, n’han dit literatura del futur an- terior. Fonalleras seria més de condicional compost. Escriure aquí és fer-se càrrec d’un armari on sempre hi sol haver amagat un cos mort. I això en temps crepusculars i vam- pírics. Quan d’altra banda s’ha privatitzat el dol. Però parado- xalment som davant una mena de despullament fictici, i el text ja no sabem si és una cripta o un mausoleu. El cenotafi d’una literatura que juga de manera estranya entre la impudícia i la ficció. I allò que no cal oblidar ni un instant, ni tan sols en l’instant de la mort: l’humor. L’humorada. Des de l’extrava- gància i la comicitat que ens treu de solc quan el núvol esclata i se’ns ofereix allò que vol escriure’s en aquest llibre. I que s’ali- menta de banalitats, de materials amuntegats, notes, engrunes, escapolons d’apunts, llistes i citacions, estelles que només hem de conèixer de manera fragmentària, i que provenen dels llocs més impensats, però que acaben configurant la pasta del text. El que llegirem. I que se’ns exposa des d’aquesta fragilitat esbocina- da, des de la seva ineficàcia decepcionant i trencadissa, des del
  • sebastià perelló 28 malencert i el fiasco, des de la seva inconsistència. Amb la fragi- litat d’una bombolla. I així i tot, acaba compost i amb la capaci- tat de dir el món. Deixa ben a la vista la trencadissa, però com- pareix refet, i les peces acaben per mostrar una cara i uns ulls. Armar la novel·la és mostrar la trama i l’ordit alhora, sense amagar les soldadures i els sargits. Escriure també és apedaçar la naturalesa monstruosa de la representació. És quan un pensa en el monstre adobat de Mary Shelley, i treu el fil prometeic que de manera subterrània recorre el llibre. I fa acte de presèn- cia tot el neguit que sutura el text. Amb aquella ànsia, dir-se des de la placidesa de la mort, des de l’absència. De no ser-hi. Michel Deguy deia que écrire c’est disparaître en quelque ma- nière. Escriure des de l’absència del subjecte. Tal com deia el poeta: començar a viure des del moment que un es mira com si fos un home mort. Tanmateix, per molt que un vulgui esfumar-se sempre deixa traces, però almenys fa versemblant aquella transparència que s’adjudica a l’escriptura que sembla venir de l’extinció. I amb tot això, escriure ja no és dir, és posar pegats. També té no sé què de cosa sobreposada que assenyala la seva pròpia esterilitat per tal d’aixecar del caos un principi organitzador que no suï aquell aire grotesc de l’home foradat, adobat. El monstre. Allò que no és mostrador i que cal amagar en un armari. Fer-se trossos en el gest d’escriure. I, tal com escrivia Jean Tortel, el llibre de Fono- lleras deixa passar a través del seu cos veritable el buit que hi nia. L’escriptura ja és alhora fractura i recomposició, articular i dis- gregar. Per aquest motiu Climent sembla tenir l’armadura, la carcassa d’una exposició, quadres. I la música, la posa Mússorgs- ki. De fet, el motiu de l’exposició com a possibilitat estructurant compareix aquí i allà en la novel·la, i la lectura s’assembla a una deambulació. A més, cada fragment té el seu to (aquí, cantabile con dolore, allà, largo maestoso, més enllà i tot, allegro giusto, i és
  • De mà de mestre 29 clar, sempre scherzando), i fins i tot en alguns moments les peces que composen el llibre agafen la forma textual de les miniatures. No cal oblidar ni deixar de banda les recurrències temàtiques, els motius que vénen i revénen en aquest variació tonal que or- ganitza la trama del text. L’egofania que pren forma entre traus i escissions, en un joc de miralls on sempre som l’altre i el ma- teix, mentre faig mans i mànigues per tal de deixar lloc al hiat entre jo i jo mateix. I aleshores tots som traces de subjectes, es- borralls, estelles i desplaçaments. Escriure sempre és escriure després, en aquesta disseminació on els mots persisteixen en el miratge sense profunditat que ens fa el niu. I això acaba tenyint els personatges fins a treure’ls el perfil en aquesta seva presència impalpable. I es fa evident l’he- teronomia de l’home sempre inacabat, i la seva perpètua il·lusió de ser més que un tros d’home, sempre discontinus. Carn de pastiche. I esser pels forats i les nafres. Esser, i esser en la desapa- rició o quan ja només som paraules en boca d’altri. Com en un joc de miralls trencats. Aquest text també ens interroga des d’aquesta discontinuïtat amb una retòrica del muntatge que fa ull les posicions de qui escriu i qui llegeix. I ens aboca a una relació movedissa on la interrupció i l’esqueix, els traus, repliquen l’ànsia d’ordre des de la seva pròpia textura. És així que la narració acull fins i tot allò que ha quedat per dir, els marges, les mancances, allò que no s’ha fet de manera efectiva present, les absències i les paràlisis, els espasmes, les seves efusions, la manera que té el silenci d’ex- travasar-se en la pell dels mots, en la veu, en el relat. Treure de solc els processos de lectura, sacsar-los. Fins i tot en la seva for- ma complexa de concebre la temporalitat interroga la pròpia articulació del text, la seva manera d’entortolligar-se i replicar la inflamació de la història. Basta passejar l’armari, el fardell, el feix, la bala i sura aquesta hesitació fragmentària, magmàtica,
  • sebastià perelló 30 l’amalgama provisional permanent que desfà aquesta afectació totalitzadora que refusa i ansia el mateix text, sempre treballant per condensació. En aquest difícil equilibri, en aquesta tensió porosa, en les fissures que provoca la seva mateixa elasticitat, Climent es conforma com una manera de parar els filats i esde- venir material obrat i bellugadís capaç de sedassar els treballs i els dies de l’home ratat i nial del present. Climent és la madonna del futur, l’obra desconeguda, l’apa- rició fantasma de l’obra mestra invisible de Josep M. Fonalleras. Escriure a l’embat del que es congria en l’indecidible. On fer bona lletra fa trunyella amb el dripping més informal. En una mena d’escriptura pendular, treballa en els penya-segats de la literatura on es desgasta l’ànsia d’absolut d’alguns discursos contemporanis. Aquí s’actua per una successió de poliments, es fa servir la lletra com a ferrussa, sempre decapants i es treu llus- tre, mai, cal repertir-ho, amb afany totalitzador. Ans al contrari, es tracta de fer llis, amb aquest estil suau, que sembla no entre- bancar-se, pulcre, i que és capaç de fer la pirueta de dir alhora les astúcies de la representació sense engany. Aquesta és la seva paradoxa i la seva habilitat més lluent: i en la nuesa aparent del gest d’escriure amagar l’artefacte i les maniobres de l’escriptor. Com si el mag, amb l’excusa d’explicar els seus trucs, fos capaç d’embadalir l’espectador i aconseguir amb això l’encantament de fer l’impossible. Amb mà de mestre. Climent és una mena de novel·la trànsfuga que ens encara al llibre absent. I ens situa al bell mig d’aquella impuissance de què parlava Mallarmé i que li feia escriure aquell Je suis mort, en una carta a Albanel el juliol de 1886. El text de Fonalleras, en aquest sentit, s’alça com una reconstrucció des del vertigen de la matei- xa incapacitat, des de la fallida i el naufragi. En la seva manera ambulant, la novel·la s’inclina i es doblega a l’angoixa, la màqui- na que la retorça, l’entrellaça, la fa girar i converteix el gest d’es-
  • De mà de mestre 31 criure en un acte que, avui per avui, només pot començar des- prés de la pròpia devastació, un paisatge que s’exposa a la seva mateixa evanescència. Començar a escriure. Començar i carre- gar el mort i la calaixera. Escriure al segle xxi ja deu ser això: envestir l’inventari. Tot i que ja fa estona que sabem que nul ne peut écrire s’il n’a le cœur pur, s’il n’est assez dépris de soi, o això deia Claude-Edmonde Magny a la seva Lettre sur le pouvoir d’écrire, que hauríem de rellegir sens falta. Eliminar-se. Radical- ment. El text és com un vent que parla de tu, quan tu ja no hi ets, si prenem sense miraments les paraules a un poeta. Haurem d’anar amb compte, si tenim present aquest fet quan vulguem deixar-nos emportar per les ànsies d’adjudicar-li aires d’auto- ficció. Perquè aquí se’n riuen del mort i de qui el vetlla. Del sant i de la festa. Som davant un text-conjectura d’un autor que sap jugar fort amb l’el·lipsi i el refús. I és amb aquest mecanisme que s’enginya per tal de dir la pèrdua, però també el seu propi desmantellament. Fonalleras centra el seu text sobre l’individu que bascula en- tre la dispersió i la calaixera. No debades som davant un heroi que comença a viure i a reviscolar precisament en la memòria dels seus amics. I el text s’arma i agafa textura en aquesta oscil- lació. És la pell renovada d’una proposta literària. Icebergs i avi- sos, enormes muntanyes de text sota el mar d’allò que queda sense escriure, però que hi són, tot i que el text que podem llegir només sigui això, avisos del que hi ha sota el mar on serà dolç naufragar. Quan escriure sempre serà retocar, com les fotos que compareixen a la novel·la. Des de la deserció, a partir d’una es- tètica de la mort i del final, des d’aquesta fascinació que sentim davant els darrers moments, bastir el text. En aquesta temptati- va contradictòria de voler representar allò que segons Kant era un concepte buit: la mort. Allò que escapa a la sensació i fins i tot al concepte. Cap al blanc, en el punt de discontinuïtat de les
  • sebastià perelló 32 coses últimes, l’absència en la presència. I és per això que cal parar esment en els procediments narratius que s’han fet servir en aquesta dissecció de la mort. La millor narrativa del segle passat provava d’escriure en aquest punt de sutura fràgil entre mort i literatura, i allà on uns copsaven l’esfondrada, d’altres sabien que calia escriure sempre en aquesta frontera sorda del despullament o de la desfeta i la fragmentació. I empty myself of my life and my life remains, escriu Mark Strand. I en un altre poema afegeix Why do I love what fades? Per què estimam allò que se’n va? Llegim entre llibres que no s’han escrit i fotos que no s’han fet. Climent s’escriu en aquest punt entre la mort i l’inacabat. La fotografia és molt present aquí perquè al text s’hi fa explícit allò que sap fer aquesta llum que s’escriu: la seva capacitat de fer revenir les coses, de fer mirar allò que s’ha perdut i alhora saber interrogar la seva pròpia adherència a la realitat. Emerson deia que la fotografia era mortificant i vivificant alhora. Un art que sempre inquieta. La seva aparent permanència, aquesta immo- bilitat ossificada que només és traça i silenci. Susan Sontag va definir la fotografia com un memento mori. Tanatografia. I l’es- tupor glaçat que deriva de l’exactitud d’una foto mentre deixa a la vista que és un espai de memòria i d’oblit, evanescència i fragment. El text s’empelta d’aquest afany de ser la paraula justa que l’encerta i es fa alhora urgent i provisional. A Climent tot sembla tan prematur, com si fos lletra d’incu- bació, veus latents que flueixen, un cos gelatinós i aquella disso- nància irritant d’allò que no és estable. Un text que es conforma en recerca, ansiós i exigent, que no presenta una imatge neta, ofereix una fragilitat que ens fa sentir furtius. Descobrim, de sobte, que no cerca la nostra complicitat, som externs aquí, i tenim accés als papers desvalguts d’un text que no s’ha escrit. Només aquest trontoll, les oscil·lacions, fer aigua en la quietud
  • De mà de mestre 33 callada de l’embalum. Com davant un mort. Un text esquerp. Que cerca en nosaltres l’assemblatge. I allò que llegirem també té relació amb la fotografia des d’un altre punt de mira: Sontag deia que fotografiar era conferir importància. Portar a dins, si hem de fer cas a les arrels del mot. Allò que portes de fora cap a dins. El text que prova de prendre forma en els lectors. I en el text, mentre sembla merèixer esser tengut en consideració: no deixa de conformar-se en la celebració, en l’homenatge, en la memòria dels seus amics, en el record. Tanmateix, l’obra escrita efectivament no ens oferirà l’oportunitat de llegir la «recons- trucció», només els fragments apedaçats. Morceau déchiré d’un absence, afegeix el poeta. No cal cercar-hi aclamació ni gens de cerimònia: oli i aigua davant aquesta solemnitat que defuig la novel·la. La mateixa manera de presentar-se davant el lector desdiu qualsevol gall emfàtic en aquest sentit. Però no deixa de ser un espai d’encontre. I el text sembla convocar aquells mots de l’aforisme que corre de Hölderlin: Wir sind nichts; was wir süchen ist alles. Res, allò que som, tot, allò que cercam. Un que s’ha perdut pel camí. Tal com diu Laozi, el poema, l’obra, lluny d’acomplir-se, s’ha desrealitzat. No som lluny del que ens pro- posa Climent. L’aporia: el text diu la impossibilitat de dir, escriu la impossibilitat d’escriure. Alenam aquella ambició de recom- pondre els fragments a l’imant de l’obra que es desgrana en fo- rat negre. Un podria sospitar que la paraula compareix dient la seva extinció, o bé que naufraga en aquell excés de precisió que Barthes ensumava en la prosa de Flaubert. Climent ens parla d’un núvol que esclata. Una maleta que es va omplint. Comment s’en sortir sans sortir, que deia el poeta Gherasim Lucas. Aquesta pèrdua hemorràgica afecta la prosa de Fonalleras, perquè és prosa en acció, no en relat. Pasternak afirmava que la poesia era la prosa, la veu de la prosa, i amb la paradoxa només volem convocar una escriptura que es congria en l’extrema mo-
  • sebastià perelló 34 bilitat de la llengua, en el passatge de fronteres oscil·lants per tal d’adaptar-se a un dels eixos temàtics claus (i sords) del llibre: el dolor. I la indiferència. Com fer venir bé l’absència en un text que s’institueix sense interrogar-se? Viure com si no hi fos, es- criure com si no es conformàs l’obra. Com vivim amb els ab- sents? I sense perdre els papers (aquí, precisament, no es per- den, són a la calaixera), ens parla d’enginyers i orfebres. Aquest afany irònic que prova de classificar els escriptors. S’ha alçat lampista: ni estructures ni randes: expert en fuites. Una prosa porosa, foradada, que perd, sí, i és precisament per aquestes vies que s’escola el text: punts escapats, i aquest aire d’inadvertència que deixa anar la prosa que no ens hauria d’enganyar. Escriure, torna-hi, és fer recerca, i la modernitat, diu el mestre, comença, sempre comença, amb la recerca d’una literatura impossible. L’art de desfer. I el dolor. Una fam. És Montaigne que l’encerta: je ne suis qu’un fragment de tessère qui s’ajuste en criant de faim à ce qui lui manque. I llegir serà encaixar. Posar al taüt. Però també, l’acoblament. Encolat i grapes, si cal. Ajustar les tessel·les al mosaic. Engranar. Ajustar una colla de fragments malavin- guts. Marguerite Duras: Écrire. Je ne peux pas. Personne ne peut. Il faut le dire, on ne peut pas. Et on écrit. C’est l’inconnu qu’on porte en soi écrire, c’est ça qui est atteint. C’est ça ou rien. On peut parler d’une maladie de l’écrit. Ce n’est pas simple ce que j’essaie de dire là, mais je crois qu’on peut s’y retrouver, camarades de tous les pays. Il y a une folie d’écrire qui est en soi-même, une folie d’écrire furieuse mais ce n’est pas pour cela qu’on est dans la folie. Au contraire. L’écriture c’est l’inconnu. Avant d’écrire, on ne sait rien de ce qu’on va écrire. Et en toute lucidité. I obrir pas des dels llenguatges més sospitosos capaços de minar els camins fressats, en una novel·la en la qual flânerie i escriptura fan pinya, i en què els esdeveniments sempre són més vasts que els moments on es condensen, i surten de mare memòria enllà, fins que han tenyit
  • De mà de mestre 35 allò que ve d’abans. Perquè Climent, no cal oblidar-ho, és lletra diferida, text sempre deixat per més tard, sempre exposat a la precarietat. No cal dir que haurem d’anar vius si provam de llegir aquest text mancat des de la bufa memorial o la guixa del diari, fins i tot des de l’autoficció, que, segons Doubrovsky, és l’art d’arran- jar les restes. Qui podria escriure el text és mort. Aquí cal que algú alci la veu al seu lloc. I deixar parlar la calaixera. La novel·la impossible és una exposició pòstuma i commemorativa. Escriu- re ficció aquí és parlar en lloc d’un altre. I sempre serà una refle- xió permanent sobre les condicions de possibilitat de bastir una novel·la, d’escriure ficció, ara i aquí. Mai no sabrem quin és el motiu que no deixa escriure al protagonista. Per què és un fai- seur d’avant-propos? Sempre escrivim per procuració? Trobar la manera d’envestir l’escriptura entre el document, el monument i el mite. En un espai en obres on s’han transgredit (aquesta serà sempre la il·lusió) els límits entre ficció i experiència i que s’ha bastit en la juxtaposició de textures diferents, on s’interroga sense contemplacions la legitimitat de la novel·la i s’especula so- bre els límits de la ficció. Perquè som en una novel·la, queda ben clar des de la portada del llibre. Tot i que sembla enredar-se en una pràctica minuciosa que agafa l’autòpsia com a via de conei- xement. I frega la ficció amb la història i la biografia, tal com han fet Sebald, Mulish o Enzensberger, tot i que aquí l’objecte d’estu- di és el mateix novel·lista. Ara la ficció es conforma com un me- canisme necessari per tal de copsar la realitat i la immediatesa. Tampoc no cal recordar aquí els moments d’escriptura foto- gràfica que es fan ben presents en aquesta darrera obra de Fona- lleras. I les enquestes, les entrevistes, l’ànsia documental perma- nent que traspua aquesta novel·la. La nota i l’apunt que proven de vehicular l’experiència, les coses vistes, amb precisió i de ma- nera immediata, sense filtres aparents. El text com a via transge-
  • sebastià perelló 36 nèrica. Què hi ha en aquest text del Fonalleras que escriu assí- duament a la premsa? De l’home atent al fait divers, un que mira el món per escriure i que ja li deu costar envestir la possibilitat de poder fer novel·la? Com dirà el món si ja el mira per tal d’es- criure? El novel·lista que s’ha exposat a l’escriptura sense herois- me, sense art. Ordinari, fins i tot a Roma. Un que s’ha exposat a ser un home ordinari que escriu, com s’ha de comportar com un farsant? Quan tot sembla tan preparat. Com en la fotografia, en el text de ficció, tal com deia Barthes, allò que és fonamental és la pose. Et gires i a l’altra banda et trobes davant la intrans- cendència de no escriure o fer el que has fet darrerament, es- criure als diaris. Stendhal parlava de se colleter avec le réel. Arri- bar a les mans amb la realitat. I és quan començam a pensar que aquí hi ha alguna cosa que fa olor de resclosit. Tot prové d’una pana de l’imaginari creatiu? O aquí ens exposen a la inquietud entre allò factual i allò que és ficcional? Som lluny de la novel·la autobiogràfica, i no hi fa res si la ficció vampiritza «realitat comprovable», som lluny del roman vrai o del relat verídic. Aquí s’ha desballestat el novel·lista inspirat en home ordinari, es des- sacralitza la veu artista i ens ofereixen la seva vida minúscula. No llegirem el text de Climent, no veurem l’exposició, tendrem un accés quasi documental a la història ínfima i ordinària d’a- quells que escriuen, en una mena de vides paral·leles de l’escrip- tor que no escriu i que té nom i de l’altre que escriu i tradueix sense nom. De la vida ordinària de tots dos, en farem relat. Sem- pre a partir de la cosa normal, fins i tot quan pren forma d’ex- travagància literària de patum, sempre intranscendent, esqui- vant allò que alguns també volien fer en la fotografia: els instants decisius, en un afany de capturar l’experiència sense fer-ne mor- talla. Perquè la fotografia és com la paraula, diuen: una forma que immediatament vol dir alguna cosa. Alguns cerquen això i d’altres, precisament, volen esquivar aquest moment decisiu,
  • De mà de mestre 37 definitiu. I fins i tot la seva eloqüència. Aquest aire de darreres paraules. Per tal de veure-hi bé alguns cerquen posar-se un tros lluny, uns altres proven de fondre’s amb allò que miren i des dels regruixos intenten copsar allò que ens passa per alt. Aquí, com en Josep Pla, s’especula sobre la banalitat i la seva escriptura. I les vides possibles. Imaginàries. El títol té l’aparença de «novel·la autobiogràfica». Sense llinatges. I des d’aquí ja hem d’anar amb compte: això és territori minat. I de frontera genèrica. Un lloc que pot fer pensar en Pierre Michon, per exemple, i el seu pintor inventat de Les Onze, i l’especulació sobre el petit fait divers que basteix la seva obra. Aquí la mascarada prova de dir de bon de veres la complexitat humana, la nostra manera de presentar-nos i fer passes entre la ficció i la història. I fer això sense embar- car-s’hi només hauria repetit la pompa de tanta literatura que cerca fer galls en la contemporaneïtat extrema. En aquesta novel·la mai no podem oblidar que el bessó del text és l’obra pòstuma de Climent, que no llegirem perquè sa- bem que no el va escriure. O no el va acabar perquè el rosegava la pèrdua de la paraula: ens envida en un joc sobre la realitat d’un text o la seva possibilitat. Aquí només tenim una mena d’antologia fragmentària que prova de donar forma a la tema- tització de la lectura dels textos i les notes de Climent. Un text que sembla escriure’s sobre l’embalum de la calaixera. Aquesta mena de mise en abyme on la nostra lectura s’encasta en la dels papers d’en Climent que ens reenvien cap allò que, de fet, no va escriure. L’eix central de tot això és aquesta inexistència: la lite- ratura ens encara a una cosa que no existeix. No som lluny del Perec de Le voyage d’hiver. O de l’Albucius de Quignard, que re- construeix un autor i una obra a partir dels fragments. Llegir serà allò que permetrà que el llibre acabi per escriure’s, un llibre, el que teniu a les mans, que no seria possible sense la lectura. Cal insistir-hi, escriure és reescriure, i això no és res més que posar a
  • sebastià perelló 38 la vista una paradoxa: Climent és la lectura d’un text que no s’ha escrit, tot i que la simulació i l’artifici de convocar la calaixera, ja ho hem dit per pa i per sal, té el semblant d’una escriptura que era aquí abans. No, aquí la lectura acompassa, treu el perfil de la nova novel·la de Fonalleras, és el moll de l’os. És la pauta i la ma- nera d’obrar que posa ordre a la novel·la que no s’ha escrit. Un lloc per a l’absència. Com si el principi de composició del text fossin les seves mateixes llacunes. Climent serà l’evocació dels altres i poca cosa més que aquest text que el cerca. El text trobat. La calaixera. Quan escriure és aquell punt d’equilibri entre la descomposició i la reconstruc- ció. Som al territori de la presumpció, de la conjectura textual, de la suposició. I del reciclatge més impossible. Llegirem sobre l’obra que no escriu Climent. No cal citar Borges. Fonalleras escriu i treballa en una trunyella de lectures que alhora ofega i possibilita el text que tenim en les mans. I un escriptor no deixa de ser un lloc permanentment en obres, sempre soluble, que s’embarca en una compareixença fluctuant. No parlam aquí de la desaparició de l’autor (tot i que precisament aquí és mort) sinó del vertigen de revenir en el text probable, de surar en el blanc i les seves potències successives. Submergir-s’hi com en una mena de solució que li permeti escapar: un autor no escriu, no s’escata, sempre contra ell mateix? La tradició no és una ca- laixera? La capacitat d’obrar s’envesteix des de la seva pròpia negació. Aquí fins i tot la calaixera va tenir, a més, la seva expo- sició, com si fos possible pensar-la com a magazín d’imatges. I el text que llegim té un regust cansat i paròdic d’erudició i re- cerca tramada en el perfil dels detectius i fins i tot del gènere: a la recerca de l’obra de Climent. I sempre la duplicitat d’un text que fa el paper d’agent doble. Precisament un text que no es deixa escriure possibilita el que llegirem. La novel·la presenta aquesta mena de reflexivitat irònica, mostra l’obrador de l’es-
  • De mà de mestre 39 criptura i fa servir unes maneres transgenèriques des de posi- cions ironistes i desestabilitzadores. Un carnaval permanent: ningú és allò que sembla, aquí, ni tan sols els personatges que un pot topar a Girona, i els absents són més presents que mai. La farsa capgira tot quant balla per tal de generar el dubte i la vacil- lació davant les bellumes dels homes que aparenten convicció i seguretat. Realitat i ficció s’embullen i és l’esborrany allò que ens engoleix. Perquè l’escriptura és aquest engolidor i llegim glosses, postil·les, notes, comentaris d’un text que sempre ens defuig. En l’obra de Fonalleras tot allò que importa i que comp- ta és allò que no s’ha dit ni s’ha escrit, allò que només ha deixat una traça. Fins i tot la cultura és convocada i menjussada per aquest humor distant i sibil·lí que ens deixa amb un pam de boca davant les notes preparatòries. Res no omplirà el buit de la mancança que convoca Climent, el text que llegim només re- punta les vores d’aquest blanc, d’aquest buit, d’aquesta absèn- cia. Res no ocupa el seu lloc, només la complicitat al voltant d’aquesta fonedissa. Climent no podria triar cap altre lloc que no fos Roma. Rome n’est plus dans Rome. El text ja és això, precisament. Una mena de santuari devastat, entre la ruïna i l’ànsia de renovatio. Un text és una recerca, més enllà de les certituds, d’allò que en- cara no existeix. (Pas encore), que diu el poeta. Fonamentar l’es- criptura en aquest espai aleatori i eventual és el risc que ha de córrer qualsevol projecte literari del segle xxi. Si hem de cercar un lloc al text de Climent, per ventura, po- dríem desar-lo al a Biblioteca dei libri segnalati a la Casa de l’Art, en el desè cant de l’Adone del Marino. En l’esfera de Mercuri és on el poeta imagina que es conserven tots els textos che si perdon laggiù. Només caldria explicar com s’ha pogut perdre un llibre que no s’ha escrit mai. Sempre li trobarem un racó en la Bi- bliotheca promissa et latens de Theodor Janssonius Van Almelo-
  • sebastià perelló 40 veen on faria companyia a les més de dues mil cinc-centes obres que no han estat mai escrites, que només s’enunciaren, o que han romàs com a simples projectes que esperen un escriptor. Des d’una altra perspectiva, i obviant qualsevol afany de situar el text de Fonalleras en una òrbita oulipiana, podríem llegir Cli- ment com si es tractàs d’una explicació que vol provar de dir com és que el text no es va escriure, tal com va fer, més o menys, Marcel Bénabou a Pourquoi je n’ai écrit aucun de mes livres. Es- criure que un no pot escriure, en definitiva, és evacuar-se. Cap- girar la truita, i de l’audàcia de desfer la maquinària narrativa fins a retornar-la a la calaixera, a la pàgina en blanc, fer-ne la tela, el teixit on brodar allò que ens fuig, provar de fer compa- rèixer els absents, els morts, just en l’esqueix que ha de servir de tanyada, la tela que s’esquinça amb sets o forats on han d’aferrar els rebrots.
  • Obrir la gana, tot esperant Aràlia Llefre de tu. Biel Mesquida
  • Savoir qu’on n’a plus rien à espérer n’empêche pas de continuer à attendre. Proust L’attente commence quand il n’y plus rien à attendre, ni même la fin de l’attente. L’attente ignore et détruit ce qu’il attend. L’attente n’attend rien. Maurice Blanchot j’amasse l’absence des mots Henri Meschonnic
  • Obrir la gana, tot esperant Aràlia 43 Voler embalsamar un que se n’ha anat lluny, l’absent, el distret. Un que no hi és i nedar en aquesta carència, en la privació. I allò que semblava distant, així, queda preservat en l’admiració està- tica de la seva mancança: i és aquí, just a tocar. Només cal enga- nar-lo amb bones paraules. La literatura ja és això: enganar amb bones paraules i tocar el viu. Escriure és una manera de cavar en l’absència, i quasi sempre acaba essent un acte d’exhumació. Desenterrar, treure de l’oblit, fer tornar els absents, fer-los pre- sents. En mots tornen els qui no hi són, és la seva manera de comparèixer. Rompre el silenci. Aquesta melopea. Llefre de tu: la veu que pertany al silenci que romp, tal com deia Quignard. Ens retorna allò que perd la veu, fa revenir aquesta remor, aquesta fressa, des de l’altra punta de l’espera. Però per recobrar-la ens cal discernir clar i no deixar-nos enfosquir, fer servir totes les nostres facultats. Michaux deia que tenia set o vuit sentits, i des- tacava precisament el de la mancança. La veu de Llefre de tu es troba talment com diu Don Quixot a la carta que escriu a Dulcinea del Toboso: ferido de punta de ausencia y llagado de las telas del corazón. A l’obra de Cervantes un foll escriu una carta a una dama que és una pagesa analfabe- ta i que mai per mai podria llegir-la, però és en l’artifici literari que té a les mans el lector i en els jocs de desdoblaments infinits de la literatura on és possible que la dama acabi llegint la lletra del cavaller de la trista figura. Tocar el viu amb el bàlsam i la
  • sebastià perelló 44 voluptuositat de les bones paraules. És en el lector que un cava- ller fantasma escriu una carta que llegeix una dama inexistent. Només el lector és real. Tot això són paraules. Aquí el golut es mostra en els mots. Aràlia és aquest vent, aquesta caramella que fa sonar el Recordador. I la fa sonar a Son Asgard, un lloc de l’expectació, perquè, segons diuen, hi ha llocs que són més plens d’espera que d’altres, on és més habitual romancejar. Les illes, per exemple. Aquí també tenim una veu i una figura absent. je ne suis que / mon attente / ... / je suis une foule / qui attend , diu el poeta. Dir Aràlia, aquí, és dir la seva absència, dir-la perquè no hi és. Expo- sar-se al desig de callar: no ha de motar qui tengui davant el perfil d’Aràlia. Els llibres provenen d’aquesta reticència: voler callar perquè s’ha aconseguit el que és impossible: fer present allò que no hi és. I veure que el que has glapit ja s’ha fet escàpol. Una recerca que és una errància. Escriure és deixar-se anar, es- perar a la punta de la llengua com un qui caça amb engany i fa miracles: dir allò que no hi ha. I fer que hi sigui. I en aquesta implosió dissolvent que es teixeix, fer acte de presència. Dir Arà- lia i en l’absència que la diu, capbussar-s’hi, fer sorgir la veu més desconeguda, convocar l’obscuritat d’Aràlia, com un que tra- vessa la fosca i no la veu, ni l’alena, ni la toca. I és això que lle- geixes, aquesta travessia. Aquest bavardage que li retreu no ser aquí, i que no és ella i sí. Com un exorcisme. Com una conjura- ció, perquè vol obligar-la a aparèixer. La retorna i alhora la des- carta, perquè els mots la diuen, però suren les maies de la seva absència. El silenci no la nega. Perquè persisteix en l’ànsia de les coses que queden sense dir. Aràlia és una ambició. Una ambició del llenguatge. Veure revenir allò que no hi és: aquesta estupe- facció. I de la impossibilitat de fer-la revenir, de dir-la de ple, en sorgeix el forat negre de la seva manca que t’ha d’engolir, el col- lapse, el vertigen de mots sense aturall que cerquen extenuar-se
  • Obrir la gana, tot esperant Aràlia 45 en la seva desaparició, quan la memòria oblida i l’enteniment ignora saber. Així: a les fosques i en lloc solitari. Aquest és l’an- gelisme espinós d’Aràlia, la seva inflorescència verbal que cerca atreure els pol·linitzadors que seran més veu on abismar-se, més veu on trinar, aquesta impaciència d’Aràlia que es ramifica en tu, i t’ha argollat, i ja ets Aràlia, lector, mon semblable, mon frère. El text no sé què té de balsàmic en el seu refinament, en el seu preciosisme depurat i en la seva delicadesa, que no s’empara en l’esquelet robust sinó que flueix resinós i lent i que vol surar fulgurant en aquesta posició fràgil on sembla palpable el deteri- orament, en un punt, d’altra banda, que fa pensar en la taxidèr- mia. S’escriu en la llengua que Ferrater, i ja venia de lluny, va definir com la morta-viva. Què té de retret aquest text? Què té de liniment? Què diu de la literatura catalana que compareix amb aquest afany de naturalització d’un animal de fira en un temps en què, a més, són molts els qui es demanen à quoi faire la littérature? Què hi ha de paròdia? Què hi ha de reflexió sobre l’ànsia imputrescible de la literatura? Són temps de brodaries, d’animals dissecats i quimeres, ca- dàvers parcials, recombinacions, híbrids, afegits, pegats i mor- bideses gòtiques i sinistres. Escriure, ja ho sabem, és reescriure, cosir, lacerar, i una novel·la, diguin el que diguin els comissaris de pa amb fonteta, pot ser també un àlbum, fragments a lloure agafats amb quatre puntades, un tel de ceba, o tenir la consis- tència de la seda d’aranya, aquesta elasticitat, o presentar-se com una fantasia arquitectònica amb la fermesa d’un caprici. Wilde deia que la diferència entre un caprici i la passió eterna és que el caprici dura més. I aquí nedam en el sentiment de lliber- tat dels qui segueixen les seves fantasies. La literatura és dei- xar-se emportar pels seus rampells. Un caprici és això, une folie, une bizarrerie, une bigarrure, nocturn, sempre a la deriva, di- gressiu, un vici de l’eloqüència, és fer voltera, amb l’afany de no
  • sebastià perelló 46 estar sotmès a cap regla, fils perduts, jocs d’improvisació, aixe- car una peanya a la singularitat, comportar-se com un veritable aviciat que furga en la seva estranyesa. I en el seu virtuosisme. No volies randes verbals? Idò tassa i mitja! Mesquida s’ha furgat en els seus excessos i n’ha tret una filigrana, filats que secreta aquesta ficció on ha d’enllepolir els lectors amb una rêverie en- tre l’onirisme i la curiosité, que treballa en la tensió magnífica entre la cadeneta pour de rire i la fascinació, recam insòlit, orna- ment proustià, o entredós villalonguià. Mesquida: le beau bizarre, l’inconformisme dandi, l’arabesc vertiginós que ens llança a l’estupor fingit de saber que som al bell mig del gegantisme decoratiu i que tanmateix no cerca de cap manera camuflar la misèria llefiscosa que ens conforma. Ans al contrari, en el seu enrariment, en la seva teatralitat idíl- lica i de bergerie, en la seva manera de ser Days of Heaven, o en l’afany de deixar-se emportar pels seus moments llibertins, ara és literatura de boudoir i té la mollesse d’una frivolité rococó amb paons, suara fa la pirueta que converteix el text en un conte cru- el, une peinture de la cruauté, o en una escena galant, sempre exquisit, que deixa sentir enmig d’aquesta chasse mondaine un baix continu de mortalitat, estrangeria i absència. En aquest bosquet textual, entre miniatures i mots que fan de mirall, dis- sonàncies i fractures, atents als plaers del sentits, som de ple al país mesquidià, literatura burleta, lleugera i fugitiva, divina- ment artificial, d’un humor desimbolt, que de l’olor d’arrencat insular, on ha grufat bona part de la literatura illenca contem- porània, aconsegueix fer-ne sprezzata desinvoltura, desimboltu- ra inquietant, ara que tornam a ser terra de princeses i de ducs i palauets. I al moment li correspon una literatura cortesana, su- perficial par profondeur, amb aquesta afectació quasi cínica que reclama el present. Cap a l’informe, amb l’ànsia de retornar a la matèria llefiscosa, cap a l’evanescència, des de la manera inver-
  • Obrir la gana, tot esperant Aràlia 47 tebrada del text i d’aquesta pasta, fang beckettià, esser allò que ets quan ets llim, matèria blana d’anar passant, text enganxós i clapat, golut i llaminer, pasta clara i fullada que es desfà, forma sense forma, com aquestes illes, com aquesta època que té el perfil d’esser allò que és mentre es desfigura. Llefre de tu, i anar més enllà, golut, fins a l’estridència, lletra que trina en epifanies sordes, entre l’efímer i la degradació, que s’escriu en la paradoxa del moment inestable que vol perdurar de totes, totes, literatura dels instants de vie que fan una eternitat, i que no és altra cosa que aquest embalum i aquest apilotament. Llast que congria temps i llavor que hem de perdre en el tapís flotant i elàstic d’un present caduc i evanescent, que l’escriptor prova de caçar amb aquest aire de papillonne, aquesta maniera barthesiana, intermitent, fragmentària, feta de divertiments, tre- ves, discontinuïtats i suspensions. I aquesta persistència de dir- se en els ecos, en la fluïdesa de les variants i les variables de l’ab- sència —esser lluny i aquí, aquesta és l’ànsia— en la trunyella de textos que s’enfilen a la veu sempre alterna de qui diu allò que no hi ha, i sí, perquè la lectura és el lloc de les seves aparicions. Lletra de passatges, text ambulatori, recorreguts i caminades, textos que sempre són obertures, espais de transició, passarel- les, travessies, i viaranys de frontera, amb aquest posat de carnet de notes, d’assortiment de citacions, de mimografies, fragments teixits, veus alternes, constel·lacions, tessel·les que fan dibuix es- carbotat, que s’escriuen i desescriuen en la lleugeresa i la mobi- litat més frenètica. Perquè aquesta quietud aparent només és un simulacre de la tempesta vivificadora, la veu que diu allò que és audible a prop de la llum, just al punt que s’extravia, allò que percaces entre bufades de vent salvatge. Biel Mesquida ha desafiat la veu pròpia i escriu com un que ofereix la pell, allò que és més profund de l’home, segons Valéry. Hi ha deixat la pell i es presen- ta superficial, com un escorxat viu, fins i tot frívol, perquè sap
  • sebastià perelló 48 que la literatura és barra i audàcia, veu del sàtir que ha gosat desafiar-se i just quan algunes veus creuen poder dir la seva i inscriure-hi el món des de totes les seguretats, s’ha empeltat en una nova adolescència. Quan l’escriptura ja és aquest dé-lire proustià, desllegir-se, reescriure’s, despullar-se, desfilar-se en er- ràncies i punts perduts, en absències que graviten sobre el desig més dejú, fins que s’inflamen i ja són subterfugi i coartada, des- fer-se en màscares precàries, quan ja és una literatura canicular i estones siberianes i gèlides que cerquen l’escarrufament, i s’en- caren a aquell si cruel savoir de Foucault. I el text ja només po- den ser aquests escapolons, fils escapats, deixants de text, rastres de llum, pols, sfumato, tons esmorteïts, veladures, gradacions ara vaporoses i etèries, suara denses, amb la contundència dels colors esmaltats. Fins i tot cerca la pròpia absència. No escriure. Prova de fer allò que els francesos relacionen amb una melanco- lia vaga i fràgil. Fainéantise. Cerca el desobrament. La des-obra. I en aquesta volatilitat, allò que cal és tenir nas. Ja en parlava Nietszche: tot el meu geni és al meu nas. Llefre de tu, golafre i lladre, i enganxós, greixós és un text on cal ficar el nas. Molt abans de Proust, Victor Hugo a Els miserables ja havia definit l’olfacte com a aide-mémoire. En el territori de les absències, els fantasmes, els amors de lluny i els invisibles, on regna la fulgu- ració emol·lient i la lletra és una forma de l’emanació, cal recor- dar amb els mestres que l’olfacte és el sentit de la imaginació i que les coses del desig i les passions fixes tenen lloc en el nas. Un que encalça allò que és fugitiu, inesperat, perquè és imprevisible i eventual com Aràlia, que sempre compareix com una exhala- ció, cerca conformar-se en les emocions que suren en la intimi- tat que vessa flaires i deixa anar pressentiments. El text té aquesta forma de vaporitzar-se, de ser voluble, de desfer-se en detalls que fins i tot estrangulen (perseguir el plaer fins on manqui l’alè) i embruten amb la seva insistència llefisco-
  • Obrir la gana, tot esperant Aràlia 49 sa allò que els que llegeixen novel·les novel·les en diuen le récit. Lluny de la versemblança, aquesta despesa gratuïta, aquest rem- plissage rococó, aquesta nota bizarre que es conforma en flocs i encenalls diu a la perfecció, en la seva estranya manera de no voler engreixar els temps magres que corren, el món i la bolla. És aquesta anorèxia narrativa que escanya l’èpica i deixa el text tal com és ara el dia a dia: ossos i pell, mentre el text es compor- ta com una ballarina que només entra en contacte amb el món a través de les puntes. L’argument no és l’èpica del retorn, és gruar tot lo sant dia i estar a veure venir. I amb Pavese cal recor- dar que esperar és encara una ocupació, és no esperar res allò que és terrible. Impacientar-se, desficiar-se i perdre el món de vista, romancejar. Ajornar i diferir, donar allargues, prorrogar. En el refús de no tocar amb els peus a terra per ventura cal cer- car-hi l’estratagema de replicar de manera crítica la maquinació que ens vol regirats i amb la carn de gallina dels porucs que l’han vista venir amb resignació. La realitat no es conforma en esdeveniments, en fets, sinó en fetes, en aquests temps de pobre- sa d’experiències. És en aquest raquitisme, en aquest solipsisme, és en aquesta manca de substància, en la seva feblesa artificial, en la indisposició, en la debilitat on cal perfilar el retrat del pre- sent, i és en la manca de vigor, on s’inscriu l’extenuació del pre- sent més insuls, i en clau de desig desficiós, de capritx, ens ronda l’atmosfera de l’actualitat que les passa magres. I amb Derrida entenem l’aire artificiós de quasi tot: la forme fascine quand on n’a plus la force en son dedans. Som aquesta inanició. Aquesta hiperestèsia, aquest aire sense ànima, sense nervi, aquest desà- nim, i el text l’absorbeix, com una esponja, dilatable i contràctil en el seu estil entorcillat, marivaudage terminal, sentimentalis- me alambinat, i atmosferes de still life, i la quietud que reclamen els convalescents eterns que cerquen recuperar l’alè en l’art de caminar. Per això Llefre de tu és un llibre caminat, tal com deia
  • sebastià perelló 50 Meschonnic: J’avance avec/le silence des arbres/je marche avec/le rond du ciel/je ne parle pas/mes mots/je les marche/et je marche mon silence/ça ne commence pas/et ça ne finit pas. Les notes pas- sejades d’una literatura farta de ballar-la magra entre la con- sumpció i els reviscolaments eterns. Fer passes, la mania ambu- latòria, el piéton de Rimbaud, l’home solitari que circula de Walser. Resseguir camins oblidats és un exercici de memòria, recórrer el seu propi passat, pelegrins del paisatge de la nostra vida, és una lliçó d’història, perseguir les meditacions pròpies a peu és el mecanisme que fa aliatge entre l’art de caminar i la poètica de la deriva de Llefre de tu. Un llibre que es conforma en les traces d’un que fa memòria, el Recordador, que aprèn amb Rilke que no basta tenir records, sinó que cal saber oblidar-los i tenir la paciència d’esperar que retornin. I Proust afegeix sense contemplacions: ce qu’on appelle se rapeller un être est en realité l’oublier. I en aquesta moratòria veure comparèixer la tendresa, la blanor de què parlàvem més amunt, la tendència que assenyalava Valéry, i que consisteix a lliurar-se en toute faiblesse à la douceur d’être faible. Mais d’où vient ce «plaisir»? Cette tendresse, il est vrai, cet attendrissement -prépare un coup d’extrême force. Les violències del rococó. Es- perar, deixar-se emportar per aquella paresse attentive que in- venta les sorpreses. I sobrevenir d’improvís. Venir més! Tornar. Allò que fan els herois des de l’Odissea. Sobtadament. Amb aquest excés de delicadesa, d’insolència i reserva. Amb aquesta fumassa entre chevalerie lettrée i el clergé savant. El Recordador que sembla tenir present allò que va escriure Flaubert a Turguè- nev: J’ai toujours taché de vivre dans une tour d’ivoire, mais une marée de merde en bat les murs, à les faire crouler. Un que pinta plaers en aquest punt llibertí de fer la pirueta barthesiana que s’escriu en la contradicció entre el demonisme estilístic i l’aire de prosa artista, l’escriptura distingida, el joc manierista. Un
  • Obrir la gana, tot esperant Aràlia 51 sentit rigorosíssim del bon gust i la mesura flagrant s’extenua sense cap mena de pudor en una veu del text mentre prenen un cafè al fumoir de Son Asgard. Aquesta civilité en temps de barbà- rie. Literatura fuyant, sempre glissant. Sempre pulcra, triada, carregada de romanços. Alenam en l’eclipsi de la finor, de l’avi- ciadura, la malcriadesa i la condescendència. Som al territori de l’home delicat, difícil d’acontentar, de l’home que cedeix fàcil- ment a les impressions, que posa poca resistència a la pressió de fora, però que planta cara i replica des de la seva immaduresa més incandescent. Aquesta manera de ser impossible i afrance- sat. Barthes, sempre Barthes: la modernité commence avec la re- cherche d’une littérature impossible. Dir la seva extinció i tornar a néixer. Provar d’obrir la boca en el pulmó artificial de les apo- ries del present. I tenir com a divisa allò que demanava Ghera- sim Luca: comment s’en sortir sans sortir. Inscriure l’inexistent en la multiplicitat contemporània més grisa i així tocar el viu dels mons possibles. En el joc insensat d’escriure en aquesta ra- refacció quotidiana. I mostrar la concentració d’energia verbal episòdica quan és més espessa. Com si amb els mots un pogués arribar a aixecar un mur de contenció capaç d’impedir la liqui- ditat dels dies que passen. Llefre de tu s’escriu en l’ànsia de dir que desfà l’absència i en el plaer de l’expressió que fa, ai las, més evident la mancança. Com si fos possible trobar el repòs de dir, minvar l’aflicció d’allò que és promesa i desig, però que en la mateixa eloqüència s’es- fuma. L’ànsia de dir que en el do rebut es degrada i que fa més punyent allò que ha quedat enlaire. Escriure: absentar-se. Des- fer el desig, provar d’encertar-la i veure el replegament d’allò que has fet cap al seu fantasma. Escriure: fer sorgir una absèn- cia. Aquest exili, les desaparicions. Escriure: fer sorgir coses de l’oblit. Aràlia és un fantasma. I esperar que la lectura sigui el lloc de les seves aparicions. Llefre de tu és aquest galimaties. Deixa-
  • sebastià perelló 52 lles, fragments, retalls, engrunes, esberles, literatura clàstica. I no esmenar-se. Desfer-se i refer-se, amb la lleugeresa dels nú- vols, amb la seva fugacitat, amb la seva càrrega amenaçadora de turbulències i angoixes. J’aime les nuages, les nuages qui pas- sent... la-bàs... les merveilleux nuages. És per això que percaça fins i tot en la minúcia i fa memòria de l’insignificant. I saber esperar la tempesta, amb la seva tramoia discordant i les claria- nes llampants. La nuvolada negra. El cataclisme més operístic. Entre raó i follia. En aquest estat mòrbid del desig infinit. Sem- pre sense aturall. I no és estrany que la veu obstinada de Llefre de tu des de l’avidesa que se’l menja, des d’aquesta pruïja, des d’aquest deliri, reclami la gosadia de saber, que l’ànsia de coneixement –libido sciendi– sigui l’afany rector, la columna vertebral d’un text, per- què sempre és el motor d’aquells que han perdut el paradís. Sa- pere aude. Gosar saber. Deixar-se menjar per la curiositat. Aque- lla curiosité nonchalante de Montaigne. Entre la cobejança i l’apatia. I consagrar-se a la singularitat, a l’insòlit. I el text, just en aquest punt, agafa l’aire de màximes quasi desfetes, aforis- mes sense coratge, i aquesta manera de presentar le récit: choses par bibres, narració deslligada, relat que s’espigola en un oceà de fragments que proclamen una curiositat que contradiu el teixit del text mateix. Teixir desteixint, com una Penèlope que espera. O és Ulisses, aquí, qui ha après que ja en pots fer, de passes, que allò que cal fer és temps? Fer temps, allò que fa Penèlope mentre Ulisses tresca. Aquesta és l’ànsia contemporània: bellugar-se. Aquest desig que mou cel i terra, la gran concupiscència. Penè- lope que trama i destrama l’Odissea, la seva pròpia història. Ell no fa altra cosa, fins i tot la conta grossa. Una i l’altre són avatars de la mateixa aventura: adobar sargits quan sabem que ens con- formen un reguerol de detalls abandonats a la recerca d’autor. Allò que, d’altra banda, no crea necessàriament una obra. I
  • Obrir la gana, tot esperant Aràlia 53 Mesquida escriu des de la saviesa de saber allò que De Luca afir- mava sense immutar-se: som redactors de variants, mai per mai autors. Només som aquesta recerca, la curiositat, sempre a la in- tempèrie, la libido sciendi com a golafreria. L’escriptura és el gabi- net d’un furgador. Ja deia Adorno que la curiositat era el principi del plaer del pensament. Davant el text només volem satisfer-la. Amb passió i impaciència. I amb escrúpols. Perquè aquest text funciona com un trompe-l’oeil, rere la col·lecció de curiositats d’intimitats i rareses, darrere el bavardage, els darrers potins, l’anecdotari desfet, darrere l’object étrange, darrere les seves de- rives el devora l’ànsia de confegir, tot i la seva desgana de ser intriga, allò que esperam amb candeletes: les minúcies del pre- sent fet estelles, perquè aquí l’arquitectura secreta és la ruïna, la desfeta de l’encadenament i de l’articulació de l’epopeia, aquest desmantellament de la realitat, el veritable espectre d’aquesta obra. La desmoralització contemporània, el seu desmenjament, la seva penúria, la vida quotidiana atuïda, el desengany més exa- cerbat. La carència total, el dèficit, la despossessió en aquests temps baldats. I una susceptibilitat amplificada fins al postís. Llefre de tu s’escriu en aquesta convulsió, des de la vulnera- bilitat extrema, des de la indefensió. La marginalitat i els aires de casalot no haurien de fer perdre els papers a ningú. S’escriu en brut com a cerebral combat, cosa mentale, i amb l’afany de com- provar allò que afirmava Green: la sortie de secours est a l’interieur de nous-mêmes. Des de la secreta cambra, la cambra closa, per tal de sortir del laberint. I el text descriu les traces serpentejants, les vies tortuoses, les falses pistes a la recerca del món. I rere el decorat de Son Asgard sentir la palpitació del temps, la laideur du monde, la presència inquietant del monstre, darrere la singu- laritat hiperestèsica, la dissonància, la lletjor, la teratologia de Llefre de tu —ja ho saps, golut i brut— la seva irracionalitat, els seus aires embalsamats i fins i tot grotescs, the filthy reality of
  • sebastià perelló 54 everyday life, l’abjecció i el seu vertigen. L’aire freak i desestabi- litzador, sense contorn, sense marc, del text com si fos una mena de figura sense il·lustrar, blocs de lletra a lloure fan sentit a l’una en l’afany de neguitejar, d’esser literatura pertorbadora, que so- bresalta. Però no agafa la forma de les cassandres contemporà- nies que fan servir el terror com a gran metàfora. Se les enginya per tal de crear aquesta excitació, no des de la mirada enrere que esborrona, sinó des de la pantomima, aquesta mena d’ègloga virgiliana trucada, idil·li de pastors que enrevolten una tomba. No ens hauria de passar per alt que una artèria, una arteria del llibre, deixa anar un memento mori que inunda tot el text. Som al territori de la caducitat, de la vanitas, de l’artifici, de les tene- bres sinistres que devoren la bellesa. I els textos ara són vitrines que ens exposen a l’obsolescència de quasi tot, i la llengua i tot ja és carn de gabinet de curiositats. Per això recorre el llibre un estrany silenci, i en els jardins secrets de la transparència de la phrase bien accordée, s’hi amaga la inanitat i la inconsistència d’allò que ha patit des de sempre la literatura de Mesquida: esser considerat orfebreria musical, com si una cultura fos sostenible des del calat i la garlanda. I rere la màscara i l’el·lipsi, rere els blancs del text, els intervals, trobar el lloc des d’on pots provar de dir la trencadissa. Mesquida és més que la música callada i la soledat sonora, és l’espasme d’una cultura i una societat que raneja l’abisme entre rampells arravatats que espera eternament l’istante di grazia. Mentrestant la denúncia és neta: la literatura fa l’istrione. I l’escriptor ho diu a les clares: ma solitude: une vie de salon mentale. I és ara que podem llegir Llefre de tu com un madrigal. El text també és aquest bufador, lletra precipitada, flocs i encenalls, borrallons, novel·la núvol de trames fluïdes, literatura tornasso- lada d’efectes transitoris, quelquonqueries, en aquesta tombare- lla entre seducció i absència. Llefre de tu, en aquest sentit, es
  • Obrir la gana, tot esperant Aràlia 55 conforma en variant, relativitza l’oposició entre text i esbós, i ja ho diuen, l’esborrany no conta, deixa veure les contradiccions i fluctuacions, la violència de les topades, el desig i el treball de voler acabar i l’exigència perpètua, les pèrdues, els membres fantasmes. I també és aquest caramull de citacions que recla- men el pastiche proustià, que vampiritza altres veus, que rebos- teja en la biblioteca on embasta, sobrefila, empaloma i repunta. La literatura també és aquesta cosidura, cicatrius i ganyades, brodat i nafra. És en aquest afany de deixar traces en la pell dels dies que el text es conforma en un dietari arxipelàgic, i fa tangi- ble ara l’extrema afectació d’una sensitivitat inflamada en el re- bosteig, ara és emotiu fins a la desolació i diu i desdiu en aquella angoixa valeryniana de no acabar mai. I quan la veu no basta fa servir la segona mà, aquest teixit de citacions en dansa que cer- quen fer sentit en la porositat intertextual, i de detalls inarticu- lats, que acaben tanmateix per fer l’efecte d’un inventari, un àl- bum. Amb aquest posat de deixar a les clares l’air de rien que ens rosega a tot plegats. Aquesta errància, l’el·lipsi d’allò que queda sense dir, la dispersió i la volubilitat s’enginya la seva pròpia rè- plica en la condensació poètica i el desenvolupament retòric que aquí arriba a l’elefantiasi, a l’engruiximent de la pell textual, del gran decorat que exhala artifici i simulació. Tot sembla tenir la versemblança que proporcionen els estudis que són la fàbrica dels somnis, l’escenografia i l’atrezzo, però només són tapís, trompe-l’oeil, i el text sembla tenir la solidesa retòrica d’una pa- raula donada, però al cap i a la fi només llegim un estat del text, sempre precari i provisional. I en la seva insuficiència mostra la brutalitat de la mutilació, la sordidesa i les llacunes. És la seva manera de dir la cultura catalana contemporània, és la seva ma- nera de dir el paisatge moral insular. El text que no s’acaba ni en les lectures futures, ni en el joc de caramboles intertextuals. No- més aquesta selva de notes amb l’aparença idíl·lica d’un jardí
  • sebastià perelló 56 clos. Una espiral, aquest sentiment de fractura i la ferotgia d’es- criure entre la feritas i la vanitas. La palpitació dolorosa del pas del temps. I la llacor. Llefre de tu fluctua entre fragments de text que reclamen un staccatissimo i d’altres que deixen suar el desig d’unir-se en un arc de legato per tal de conformar-se en passaggio. I aquí, més que a la música dels mots hauríem d’estar atents als models for- mals, al dispositiu musical, als temes i les variacions, a les cadèn- cies, a les formes cícliques —I believe in repetition. Yes. Always and always. Must write the hymn of repetition, escrivia Gertrude Stein— als leitmotivs evocadors, als cicles, als tempos, a les at- mosferes, als arpegis, gammes, allegrettos, seqüències, il·lusions polifòniques, contrapunts, molt més enllà de la música de la llengua, un imaginari musical. Sempre, però, les esquerdes d’un text de notes detachées per tal de dir el pays qui te ressemble! Llefre de tu, per això mateix, és una apostasia de la trama, una deserció. El seu afany és compilar i fer sentit en la desagregació. Desdibuixar fronteres entre poema i relat i l’escriptor ja és una mà. Una maniera. Escriure des de la rèplica de ser entès com a grand style, magnificència vocal, opulència, flatus vocis. No vols tassa? Tassa i mitja! I el llibre ens envesteix amb aquest desfici afamegat de ser Cloud Study. Una manera d’obrir la gana. I a la punta de la llengua, paraules a lloure. La consciència difusa d’una mancança que ens corrou, entre la nebulosa urgent i la desfeta inquietant. Basta de verbes! Llefre de tu és aquesta reserva de la inadap- tació. En la seva fragilitat entre le récit com un sac d’ossos i le récitatif greixós, i en la seva capacitat de contracció i dilatació, amb els seus filats apegalosos, amb la seva lletra untuosa és un parany, l’artifici que ens enllepoleix, un engany que ens caça com a mosques per tal de mostrar-nos la quietud nerviosa d’avui que volem passar per alt, per tal d’instal·lar-nos en la pre-
  • Obrir la gana, tot esperant Aràlia 57 carietat monumental d’una cultura que és tramoia i ocultació, una fal·làcia inconsistent, on s’esperen messies o comissaris cul- turals, un gran decorat pompeià o una illa ressort que és una al·lucinació barata dels incendiaris més insulsos de l’illa. Tot plegat, reliquiaris. Cendra. Dins les esperes. I s’ha escrit amb la lletra de qui ha fet de la fam, el desig, un instrument òptic capaç de veure l’espectre de la societat contemporània, una veu famè- lica en els temps de la inapetència moderna dels saciats. D’a- questa obra de Mesquida, en podríem dir allò que va afirmar Huysmans del Journal dels Goncourt: un of meat singulièrement nourrissant pour nos estomacs si débilités par les insipides mucila- ges de la littérature de cet affreux temps. En el desassossec de sa- ber qui és Aràlia. Qui és l’objecte de la veu que escriu filagarsant i llegeix fort, que prova de fer-la venir en aquesta piuladissa. I he de repetir que Aràlia ets tu, lector, mon semblabe, mon frère? No- més amb tu és la conversa. I aquí t’esper. El poeta no parla de- bades: Esperam esperam el temps, i aquell que espera i aquell que ve és el mateix.
  • Altres títols de la col·lecció: 1. Toni Sala, El cotxe. 2. Marc Rosich, Mequinensa. A partir de l’obra de Jesús Moncada. 3. Enric Casasses, La tonalitat de l’infinit. 4. Ferran Toutain, El que es diu i el que passa. 5. Santiago Rusiñol, Llibertat. 6. Damià Bardera i Eudald Espluga, Mediterròniament. La catala- nitat emocional. 7. Confitura de figa i altres contes. Premi Núvol de contes 2012.
Fly UP